Per què una dona va començar a aixafar els entrenaments CrossFit després de perdre la funció a la cama?
Content
Un dels meus WODs CrossFit preferits es coneix com Grace: fas 30 premses i neteja aixecant la barra del terra cap a sobre i baixant de nou. L’estàndard per a les dones és poder llevar 65 quilos, i això és el que faig, només que estic a la cadira de rodes. És molt cansat fer un entrenament així, però em sento increïble.
Si puc aixecar pes, em sento reeixit. Encén un foc en mi. (I això és només un dels avantatges d’aixecar pesats).
M'agrada dir que CrossFit va tornar a posar el cap després de perdre l'ús de la cama dreta per danyar els nervis (em van diagnosticar una síndrome de dolor regional complex fa cinc anys i mig).
Quan els fisioterapeutes em van dir que no em podien ajudar més a la meva rehabilitació, la meva mare em va mirar i em va dir: "Demà aniràs al gimnàs". No podia córrer, i no podia caminar sense crosses, però l'endemà, quan vaig anar a CrossFit, la gent no em mirava diferent, perquè tothom ha de modificar les coses a CrossFit. Així que només encaixo.
Aprendre a fer exercici de nou va ser difícil, però un cop aconsegueixes alguna cosa, encara que sigui una petita fita, és com, vaja. Volia aixecar peses grans i fer tot el que feien els altres. Vaig seguir avançant cada vegada més, i la diferència que feia tant per dins com per fora era bastant bonica. (Relacionat: Com aixecar peses va ensenyar a aquesta supervivent del càncer a estimar de nou el seu cos)
Vaig començar a entrenar atletisme i futbol a l'escola secundària i secundària que vaig assistir a Rhode Island, els mateixos esports que practicava quan hi era. Vaig tenir la confiança per sol·licitar l'escola de postgrau. Després vaig aconseguir un gran treball en una empresa aeroespacial i de defensa a mig país.
Ara faig exercici cardiovascular cada dia i m’alço cada dos dies, però CrossFit em va proporcionar una base per ser l’atleta i la persona que sóc. Fins i tot m'ha ensenyat que puc superar el meu antic jo.