Trastorn de despersonalització: què és, símptomes i com tractar-lo

Content
El trastorn de despersonalització, o síndrome de despersonificació, és una malaltia en què la persona se sent desconnectada del seu propi cos, com si fos un observador extern de si mateixa. És freqüent que també hi hagi símptomes de falta de realització, la qual cosa significa un canvi en la percepció de l’entorn que implica, com si tot el que l’envolta fos irreal o artificial.
Aquesta síndrome pot aparèixer de forma sobtada o gradual i, tot i que pot aparèixer en persones sanes, en situacions d’estrès, cansament intens o consum de drogues, està molt associada a malalties psiquiàtriques, com depressió, trastorns d’ansietat o esquizofrènia o malalties neurològiques. com epilèpsia, migranya o dany cerebral.
Per tractar el trastorn de despersonificació, cal fer un seguiment amb un psiquiatre, que orientarà l’ús de medicaments com antidepressius i ansiolítics, així com la psicoteràpia.

Principals símptomes
En el trastorn de despersonalització i desrealització, la persona processa les seves emocions de manera alterada, desenvolupant símptomes com:
- Sentir que sou un observador extern del vostre cos o que el cos no us pertany;
- Noció que esteu separat de vosaltres mateixos i de l’entorn;
- Sensació d’estranyesa;
- Si us mireu al mirall i no us reconeixeu;
- Tenir dubtes de si realment els van passar algunes coses o si només van somiar o imaginar aquestes coses.
- Estar en algun lloc i no saber com hi vas arribar o haver fet alguna cosa i no recordar com;
- No reconèixer alguns membres de la família o no recordar fets importants de la vida;
- No tenir emocions ni ser capaç de sentir dolor en determinats moments;
- Sentir-me com dues persones diferents, perquè canvien el seu comportament d’una situació a una altra;
- Sentir-se com si tot estigués desdibuixat, de manera que les persones i les coses semblen estar lluny o poc clares, com si estigués somiant despert.
Així, en aquesta síndrome, la persona pot tenir la sensació que està somiant despert o que el que experimenta no és real, de manera que és freqüent que aquesta síndrome es confongui amb esdeveniments sobrenaturals.
L’aparició del trastorn pot ser sobtada o gradual i són freqüents altres símptomes psiquiàtrics com canvis d’humor, ansietat i altres trastorns psiquiàtrics. En certs casos, la despersonalització pot presentar episodis individuals, durant mesos o anys i, posteriorment, es fa contínua.
Com es confirma
En cas de símptomes que indiquen trastorn de despersonalització, cal consultar amb el psiquiatre, que pot confirmar el diagnòstic avaluant la intensitat i freqüència d’aquests símptomes.
És important recordar que no és estrany que alguns dels símptomes que indiquen aquesta síndrome es produeixin aïlladament, en un moment o altre, però, si són persistents o sempre, cal preocupar-se.

Qui té més risc
La síndrome de despersonalització és més freqüent en persones que tenen els següents factors de risc:
- Depressió;
- Síndrome de pànic;
- Esquizofrènia;
- Malalties neurològiques, com ara epilèpsia, tumor cerebral o migranya;
- Estrès intens;
- Abús emocional;
- Llargs períodes de privació del son;
- Traumes infantils, especialment maltractaments o maltractaments físics o psicològics.
A més, aquest trastorn també es pot derivar del consum de drogues, com ara cànnabis o altres medicaments al·lucinògens. És important recordar que els medicaments, en general, estan molt associats al desenvolupament de malalties psiquiàtriques. Comprendre quins són els tipus de drogues i les seves conseqüències en la salut.
Com es fa el tractament
El trastorn de despersonalització és curable i el seu tractament és guiat per un psiquiatre i un psicòleg. La psicoteràpia és la principal forma de tractament i inclou tècniques de psicoanàlisi i teràpies cognitiu-conductuals, per exemple, que són molt importants per controlar les emocions i reduir els símptomes.
El psiquiatre també pot prescriure medicaments que ajudin a controlar l’ansietat i els canvis d’humor, amb medicaments ansiolítics o antidepressius, com ara el clonazepam, la fluoxetina o la clomipramina, per exemple.