Síndrome de Stevens-Johnson: què és, símptomes i causes
Content
- Font: Centres de Control i Prevenció de Malalties
- Principals símptomes
- Qui té més risc de patir la síndrome
- Com es fa el tractament
La síndrome de Stevens-Johnson és un problema cutani rar però molt greu, que provoca l’aparició de lesions vermelloses a tot el cos i altres canvis, com ara dificultats per respirar i febre, que poden posar en perill la vida de la persona afectada.
Normalment, aquesta síndrome sorgeix a causa d’una reacció al·lèrgica a alguns medicaments, especialment a la penicil·lina o a altres antibiòtics i, per tant, els símptomes poden aparèixer fins a 3 dies després de prendre la medicació.
La síndrome de Stevens-Johnson es pot curar, però el tractament s’ha d’iniciar el més aviat possible amb l’hospitalització per evitar complicacions greus, com ara infeccions generalitzades o lesions a òrgans interns, que poden dificultar el tractament i posar en perill la seva vida.
Font: Centres de Control i Prevenció de Malalties
Principals símptomes
Els primers símptomes de la síndrome de Stevens-Johnson són molt similars als de la grip, ja que inclouen cansament, tos, dolor muscular o mal de cap, per exemple. No obstant això, amb el pas del temps apareixen algunes taques vermelles al cos, que acaben estenent-se per tota la pell.
A més, és freqüent que apareguin altres símptomes, com ara:
- Inflor de la cara i la llengua;
- Dificultats per respirar;
- Dolor o sensació de cremor a la pell;
- Mal de coll;
- Ferides als llavis, a l'interior de la boca i de la pell;
- Envermelliment i ardor als ulls.
Quan apareixen aquests símptomes, especialment fins a 3 dies després de prendre un medicament nou, es recomana anar ràpidament a urgències per avaluar el problema i iniciar el tractament adequat.
El diagnòstic de la síndrome de Stevens-Johnson es realitza observant les lesions, que contenen característiques específiques, com ara colors i formes. Es poden necessitar altres proves, com ara mostres de sang, orina o lesions, quan se sospita d’altres infeccions secundàries.
Qui té més risc de patir la síndrome
Tot i que és bastant rar, aquesta síndrome és més freqüent en persones que reben algun dels següents remeis:
- Medicaments per a la gota, com ara l’alopurinol;
- Anticonvulsius o antipsicòtics;
- Analgèsics, com el paracetamol, l’ibuprofèn o el naproxè;
- Antibiòtics, especialment la penicil·lina.
A més de l’ús de medicaments, algunes infeccions també poden ser la causa de la síndrome, especialment les causades per un virus, com l’herpes, el VIH o l’hepatitis A.
Les persones amb un sistema immunitari debilitat o altres casos de síndrome de Stevens-Johnson també presenten un major risc.
Com es fa el tractament
El tractament per a la síndrome de Stevens-Johnson s’ha de fer a l’hospital i, normalment, comença amb l’aturada de l’ús de qualsevol medicament que no sigui essencial per tractar una malaltia crònica, ja que pot causar o empitjorar els símptomes de la síndrome.
Durant l'hospitalització, també pot ser necessari injectar sèrum directament a la vena per substituir els líquids perduts a causa de la manca de pell als llocs de la lesió. A més, per reduir el risc d’infecció, les ferides de la pell han de ser tractades diàriament per una infermera.
Per reduir el malestar de les lesions, es poden utilitzar compreses d’aigua freda i cremes neutres per hidratar la pell, així com la ingesta de medicaments avaluats i prescrits pel metge, com ara antihistamínics, corticosteroides o antibiòtics, per exemple.
Obteniu més informació sobre el tractament de la síndrome de Stevens-Johnson.